Sorpresa

[La entrada está en catalán (por un motivo muy concreto) para entenderla os pongo un traductor automático pero yo he revisado la traducción y lo que no estaba bien traducido he propuesto una de mejor.]

Aquest dilluns comentava que no pensava que publicaria aquella entrada i era veritat. Ja feia uns quants dies que tenia una cosa al cap i havia decidit dur-la a terme el diumenge passat però vaig decidir no fer-ho i al final ho acabo fent avui. Potser alguns us heu preguntat perquè vaig decidir acabar la secció de Nuestra infancia doncs la veritat era el primer pas del que us he començat a dir però que encara no he explicat. Mirant enrere (no gaire, només 281 dies) veig que el blog ha canviat molt (canvi de plantilla, augment de membres, canvi d'idioma base...) però jo també i avui us comunico a tots (theSpiritOfSwim i Tamy incluïts) que per motius personals deixo el blog.

Segurament aniré passant per veure com va el blog i comentar algunes entrades. Però em deixo de xerrameca i passo a publicar la meva última entrada. Us deixo amb Melodies of life:

Però bueno... en tot el temps que he estat aquí he publicat vàries entrades amb la llengua de Cervantes i no me'n puc anar sense deixar alguna cançó cantada en espanyol com ara Me voy (l'enllaç a You tube es deu a que no he trobat el videoclip amb permís per insertar-lo en alguna pàgina) de Julieta Venegas:

Porque no supiste entender a mi corazón
lo que había en él,
porque no tuviste el valor
de ver quién soy.

Porque no escuchas lo que
está tan cerca de ti,
sólo el ruido de afuera
y yo, que estoy a un lado
desaparezco para ti.

No voy a llorar y decir,
que no merezco esto porque,
es probable que lo merezco
pero no lo quiero, por eso...

Me voy, que lástima pero adiós
me despido de ti y
me voy, que lástima pero adiós
me despido de ti.

Porque sé, que me espera algo mejor
alguien que sepa darme amor,
de ese que endulza la sal
y hace que, salga el sol.

Yo que pensé, nunca me iría de ti,
que es amor del bueno, de toda la vida
pero hoy entendí, que no hay
suficiente para los dos.

No voy a llorar y decir,
que no merezco esto porque,
es probable que lo merezco
pero no lo quiero, por eso...

Me voy, que lástima pero adiós
me despido de ti y
me voy, que lástima pero adiós
me despido de ti.

Me voy, que lástima pero adiós
me despido de ti y
me voy, que lástima pero adiós
me despido de ti y me voy.

Me voy, que lástima pero adiós
me despido de ti y
me voy, que lástima pero adiós
me despido de ti y me voy.

Però de fet ni el japonés ni l'espanyol és la llengua amb que penso sinó que ho faig en català (per això el blog el vaig començar amb aquesta llengua i avui l'utilitzo per acomiadar-me) com ho fan els Whiskyn's -que vés per on, aquest any han anunciat una parada indefinida que pot acabar amb la dissolució del grup- en les seves cançons com la preciosa No tornaran:

El meu cap, el meu cor,
s'aguanten d'un fil d'antics records.
El meu cor, el meu cap,
barrejats a dins del mateix sac.

Un grapat de raons
per a passar full a un dia nou.
Però de nou atrapat
creient millors sempre els temps passats.

La nit se m'escapa dins d'un bar,
no vull tornar a casa.
No tinc pressa per fer-me gran,
però no tornaran...

No tornaran moments que enyoro.
Tots aquells anys no tornaran.
Les busques del temps van endavant
Imponents, ja mai més tornaran.

El meu cap, el meu cor,
s'aguanten d'un fil d'antics records.
El meu cor, el meu cap,
barrejats a dins del mateix sac.

L'estiu plega veles per enguany.
La tardor no vol tardar.
El fred va glaçant el passat,
i no tornarà.

No tornaran moments que enyoro.
Tots aquells anys no tornaran.
Les busques del temps van endavant
imponents, ja mai més tornaran.

Voldria acabar amb un fragment (de fet n'hi ha molts que podria ficar i de diferents grups) de Res més a dir dels Fes-te fotre:

"No tinc res més a dir, és trist el meu estil"